Obertura Simfònica

Dins el món, relativament nou, que és el de les grans obres simfòniques creades expressament per a banda de música, no sent transcripcions orquestrals, destaquen poderosament els compositors del s.XX nascuts tant a Nord-Amèrica com a Holanda. La gran majoria nasqueren a la primera meitat del segle, i tots ells comparteixen molts trets comuns, influenciant-se mútuament i sobretot adaptant a la banda les tècniques dels grans romàntics alemanys.

Un dels més reeixits compositors d’aquest món és el nord-americà James Barnes. Barnes forma, junt amb altres compositors com Bert Appermont, Philip Sparke i Stephen Melillo, el quartet de compositors estatunidencs més grans des d’Alfred Reed, com demostren totes les composicions d’aquestes persones. I sobretot, és de destacar una obra en particular, per la capacitat que té de recollir, en tan sols quinze minuts, tota la força del romanticisme bandístic: L’Obertura Simfònica, de l’any 2003.

L’obra de Barnes és un concentrat del millor que s’havia donat a la música de banda fins al 2003, afegint-hi nombrosíssimes pinzellades romàntiques de genis com Wagner o Dvórak. Específicament, entre les influencies que rep Barnes al composar aquesta obra podem destacar les aportacions de John Williams, com a neoromàntic, el ja mencionat Wagner, com a romàntic, i el també nomenat Alfred Reed, com “mestre” de James Barnes i iniciador de la composició simfònica per a banda als Estats Units.

Ja des que comencen a sonar les primeres notes, ens podem fer una idea del que anem a escoltar. Una fanfàrria de trompetes obri l’obra, un estil marcadament americà, que dóna pas a una suau melodia d’oboè, que ens farà evocar els passatges més suaus de les primeres obres de Mahler.

La mateixa melodia la repetirà un tutti de vents, emplenant l’auditori amb un poderós passatge que aquesta volta ens transportarà als èpics tuttis orquestrals dels que feien ús sobretot un ja vell Beethoven i el gran Wagner. Finalment, una gran crida de trompes, copiada de les òperes wagnerianes com ara Tannhauser o l’Anell dels Nibelungs, copiarà la fanfàrria de trompetes inicial amb un estil més grandiós i clàssic, que ens farà dubtar si estem davant un compositor nord-americà, o un europeu.

Després d’aquest viatge sonor a l’Europa decimonònica, ja podem comprovar com, en tan sols cinc minuts d’obra, Barnes és ja capaç d’indicar-nos l’estructura que segueix l’Obertura, una forma sonata molt influïda per les composicions de Dvórak. Formalment sensacional, aquests primers minuts són exemple d’una introducció composada a la perfecció que, al fer-se sonar, ens donarà una idea molt encertada de la qualitat de la formació que execute l’obra, servint per tant també com a calibrador del nivell de les bandes.

Començarà aleshores un bellíssim duo entre saxo i oboè, harmònicament perfecte, en el qual ambdós instruments van intercanviant-se els papers de cant i contracant, que, al acabar, donarà pas a un altre duo, aquesta volta de trompeta i trompa, i a nivell de corda, que culminarà amb un sobrecollidor tutti, que tancarà aquesta segona part.

La tercera, i última part de l’obra, no és més que la reexposició de la primera, afegint en els compassos inicials uns fragments de virtuosisme en els quals el saxo solista deurà demostrar la seva habilitat. El posterior desenvolupament, calcat com hem dit al principi de l’obra, conclourà amb un sobrecollidor final, on tota la banda farà sonar poderosament la fanfàrria inicial per concloure de manera èpica una interpretació que a poc que es treballe resultarà extraordinària. Bona lectura!

Extret íntegrament d'un dels treballs realitzats per a l'assignatura "Orientació, Recursos i Tècniques per a la Filologia Catalana" de 1er de Grau de Filologia Catalana.