Bé, el cas és que, ja que mai aconseguia portar a bon termini les meues històries, vaig pensar que el format bloc era una bona opció per publicar una història breu, a mode de les antigues novel·les de fullet, que apareixien capítol a capítol als periòdics, i vaig decidir inventar una història basada amb la típica i molt estesa llegenda de Sant Jordi i el Drac. Una trama senzilla, un espai no massa gran i un temps concret, que em permet treballar amb desimboltura sense preocupar-me per grans regions inexplorades o mítiques ciutats de fantasia.
Així, en aquest primer capítol, i els que seguiran, intentaré donar una visió novedosa, desmitificada i ampliada de la clàssica història. Espere que us agrade. Bona lectura!
Jordi d'Alterràs aclucava els ulls mentre, poc a poc, anava traient la sageta del buirac que li penjava del cinturó, i la col·locava amb cura a l'arc. Tenia fixada la pressa. Un cérvol enorme, preciós, del qual, i passat per assecat, obtindria carn per a més d'un més.
I així, quan ja tenia l'ull tancat, la fletxa col·locada i l'arc tensat, el cérvol va girar el cap i, en una mil·lèsima de segon, va escapar, mentre que Jordi, maleint a tots els déus, tornava a guardar la sageta al buirac, i començava a córrer darrere del cérvol. Era estrany, però. Jordi estava convençut que no l'havia vist. Alguna cosa havia d'haver espantat l'animal, i ell no era...
Mentre la seua capa verda tallava l'aire rere ell, amb una velocitat sorprenent per a un home qualsevol, Jordi es va adonar del què havia passat. Mentre corria rere el cérvol, l'aire havia començat a enterbolir-se. El vent havia començat a bufar fort, però a intervals, i una ferum a sofre ho impregnava tot. I va ser aleshores quan es va adonar, i ho va vore. Tot el bosc havia quedat a l'ombra, i quan Jordi va alçar el cap, va divisar clarament el ventre d'un gran drac que volava molt baix, respirant agitadament, cobrint tota l'atmosfera de fum i sofre.
Jordi, entre astorat i curiós, va decidir vèncer la por inicial al drac, i va començar a córrer rere ell, per veure on el portava. I no va haver de córrer molt: el bosc es va acabar ben prompte i, després de travessar uns menuts turons, va divisar l'alqueria de Benifaraig, amb el drac agitant les ales sobre ella, exhalant foc a l'aire, irat.
Des del turó més allunyat del poble, Jordi podia escoltar els arrabassadors crits de la gent del llogaret. Va descansar un moment, i va reprendre la carrera al poble però, quan ja estava al mig de la plana, a punt de creuar el riu que el separava de l'alqueria, el drac es va llençar en picat sobre el poble. Jordi va contenir la respiració, esperant que d'un moment a un altre, tot el poble esclatara en flames, com una gran i macabra falla. Probablement els segons més llargs de la vida del jove.
Però no. El poble no es va convertir en falla, i els crits esgarrifadors s'aturaren. La ferum de l'aire va anar desapareixent poc a poc, i al minut el drac es va tornar a enlairar, ja en silenci i lentament, sobre el poble, i va tornar a emprendre el rumb cap a les muntanyes de l'oest. Jordi va tornar a veure com la gegantesca bèstia volava per dalt d'ell però, aquesta vegada, i baix del ventre, no portava només les potes. Sinó unes potes, que pareixien subjectar a una jove.
Jordi es va adonar de sobte del cansament provocat per la persecució del drac i, enfadat per què el poble donara, així com així, una jove al drac, va reprendre el camí al poble, caminant. Va creuar el riu pel majestuós pont de pedra, i va arribar enfront les portes tancades de l'alqueria.
"Obriu!" va cridar. "Qui ho diu?", li contestaren des de dalt del mur. "Sóc Jordi d'Alterràs, el guardaboscs i explorador. Obriu-me, doncs vinc cansat de passar tants dies a la muntanya!".
Va passar un curt moment, i les portes es començaren a obrir. Jordi les va traspassar i va abandonar la planura conreada per entrar als carrers plens de cases emblanquinades, tendes menudes, fonts d'aigua i pols apegalosa. Encara que era ja el ple de migdia, pareixia com si el poble despertara, doncs l'atac del drac havia fet que tots anaren a amagar-se a casa, i ara tornaven a eixir poc a poc.
La poca gent que hi havia al carrer mirava a Jordi amb curiositat. Les túniques de lli, els pantalons de cotó i les curtes jaquetes de pell sense tractar que portaven els autòctons contrastaven fortament amb la pesada capa de llana verda, els pantalons negres també de llana i les botes i la jaqueta de cuir que Jordi portava. I a sobretot destacava l'espasa que li penjava del cinturó. L'arc i el buirac amb fletxes era una cosa més comuna, però les espases de batalla no eren ferramentes que la gent traguera a passejar normalment...
Jordi va esperar a que baixara un guàrdia del mur per a portar-lo a la Casa de la Vila, i el va saludar quan aplegà. Encara que era hivern, Jordi estava segur que els guàrdies passarien calor. El agradable clima de la regió durant tot l'any, i les pesades cotes de malla que portaven els soldats, eren una combinació terrible per al benestar dels propis guàrdies, que patien en silenci baix els seus cascs de ferro i les seues túniques amb els colors del regne.
El guàrdia el va saludar amb un moviment de cap, i els dos junts s'encaminaren cap al centre del poblet. No trigaren molt en arribar. La plaça de la vila era un espai quadrat, sense empedrar, amb una font bastant gran enmig, i amb la majestuosa torre de la Casa de la Vila enfront. A la Casa de la Vila vivia el governador del poble, i era també posta i posada per a tots els viatgers que passaren per Benifaraig, així com llotja local i quarter de la guàrdia de la ciutat.
Jordi va donar gràcies al guàrdia i va entrar a la Casa de la Vila. Al gran rebedor, un pòrtic comunicava amb el pati interior de l'edifici, i a l'esquerra s'obria una porta a la posada. Jordi va entrar i va demanar una habitació per passar la nit, i un bon plat de conill per a dinar.
Tant prompte com es va llavar, dinar i canviar, es va dirigir cap a la sala de visites de la Casa de la Vila, per parlar amb el governador sobre l'assumpte del drac. Jordi estava indignat. Com podien permetre que una bèstia com aquella s'enduguera a les joves del poble? I estava segur que no era la primera vegada. Havien de trobar alguna altra manera d'aplacar la ferocitat del drac, o bé acabar amb el problema per sempre. No tenien valor.
Jordi es va presentar davant el governador amb un jupetí de cuir nou, amb l'ensenya del regne en platejat al mig, i amb l'espasa creuada a la part esquerra del cos, ben enganxada al cinturó, com manava el protocol. Va esperar uns minuts, i el personatge més poderós de l'alqueria va emergir d'una porta que hi havia darrere la paret de l'escriptori, just enfront de Jordi.
El governador era un tipus gras. Molt gras. Tindria vora cinquanta anys, potser menys, i donava la imatge de ser un home desagradable en el tracte, gelatinós, espès... No li agradava. Embotit en una casaca de cotó, probablement per semblar més important davant un explorador de renom com era Jordi, semblava una mena de llonganissa mig desfeta amb suc inclòs. Realment fastigós.
- Bon dia Jordi, és un plaer tenir-lo per ací, com a qualsevol home dels exploradors. Que li du, a la nostra alqueria? - Va començar el governador, visiblement nerviós. Ja començava a suar.
- La fatalitat, senyor governador. Però no tinc el gust de conéixer-lo. Com li diuen, si no és molèstia?
- Sóc Bernat de Benifaraig, per als estrangers, però si no ixc de la comarca em solen dir Bernat de Bernat. Ja sap, a mon pare també li deien Bernat...
- Entenc. Molt de gust, senyor governador Bernat de Bernat. Doncs veurà, em dirigia cap a l'oest, per les muntanyes, quan de cop i volta vaig vore un drac que venia cap ací...
El governador el va tallar. "Ah, el drac...", va dir, entre nerviós i trist. Jordi va prosseguir narrant la persecució del drac i el segrest de la jove, moment en el qual va deixar parlar a Bernat.
- Jordi... Ja fa temps que ens passa. Saps que els dracs no son bèsties molt comunes precisament i bé, un dia, fa prou de temps, aquest va vindre volant des de l'oest, com ha passat hui. Immediatament tancarem les portes, i apostarem arquers, però les fletxes no li feien ni pessigolles... I el drac, cada vegada més enfadat, va començar a socarrar tot el poble... fins que va vore una jove aterrida que corria cap a casa. I així, el drac la va enxampar i se la va endur, deixant tranquil el poble. Quan va tornar, per sorteig, decidirem que agafara un altra jove. I així el drac ha tornat a deixar en pau al poble...
- Però això no ho pot fer! I les xiques, què? No tenien res a dir? I les seus famílies? Van a deixar que un animal els deixe sense la meitat dels joves del poble????
- Jordi, quan la bèstia parla, aconsegueix el què vol - seguia el governador amb parsimònia i tristor, encara amb un punt de nerviosisme - No podem fer res, Jordi. Les fletxes no li feien mal, i les xiques és l'únic que l'aplaca. No sé que farà amb elles allà on ell visca, però... no tenim altra.
- I mai heu provat de fer res més? Enviar algun caçador, o alguna cosa semblant? - Va contestar Jordi, amb irada sorpresa.
- Jordi, és impossible...
I fou aleshores quan Jordi va prendre la que seria la decisió més important de sa vida. Es va alçar de la cadira i, mentre mirava severament al governador, i després de dir-li el nom del porc per la seua covardia, va dir, èpic, "Jo ho faré". Es va subjectar l'espasa, va donar mitja volta i va eixir d'aquella sala, que ja feia ferum a suor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada